ELS REPTES DE L'EDUCACIÓ

Si mirem endarrere de segur conclourem que, al llarg del temps, l'educació ha millorat, i molt, tots sabem que encara hi queda molt camí per a recórrer i que encara hem de creure i somiar amb el ideal, és assolible però calen recursos i molt de compromís.

Des de que l'educació era supèrflua o només un privilegi que molt pocs es podien permetre fins als nostres temps, hem d'agrair un seguit de lleis que van fer possible el que avui tenim, tot i les seves mancances, ens podriem trobar en una situació pitjor.

La qualitat del mètode educatiu va ser completament qüestionada i objecte de preocupació a Espanya per primera vegada a finals de la dictadura franquista, allà cap als anys 1970 quan l'educació va passar a ésser obligatòria fins als catorze anys amb la llei general de l'educació (LGE). La població espanyola d'un 70% d'analfabetisme va aconseguir una escolaritat del 100%. També es va intentar elaborar una Formació Professional (FP) més adequat a la demanda del mercat laboral, a més del Batxillerat Unificat Polivalent (BUP). Per accedir a la universitat s'havia de cursar el COU, que era un curs orientatiu universitari i totalment propedèutic, és a dir, només tenia sentit fer-ho si el següent pas era la universitat. Avui dia, el batxillerat podria ser l'equivalent al COU només en el sentit que precedeix la universitat perquè aquests dos anys de preparació, tant si desitjas matricular-te com a universitari com si no, serveix i molt per a la teva formació personal, a aconseguir una maduració personal i elaborar un pensament de pes.

Més endavant es va derogar aquesta llei per promulgar la LOGSE al 1990, la llei orgànica del sistema educatiu que va proposar un sistema educatiu basat en els principis i els drets bàsics del sistema polític del moment: democràtic i socialista. D'aquesta manera es van fer els primers intents per a estructurar una educació especial, per al discent amb discapacitats. Tot i els intents de millora, aquesta llei no va tenir en compte que escolaritzaven més alumnat dels que podien abastar: l'educació va ser obligatòria fins als setze anys i això va esdevenir un problema de recursos que encara arrosseguem any rere anys. Amb el propòsit de millorar la qualitat de l'educació es va proposar una nova llei l'any 2002, la llei orgànica de qualitat de l'educació (LOCE). El problema era que s'entenia la qualitat com a producte no com a procés general, es defenia amb caire constructivista, tanmateix, no ho era pas, ja que, valorava el contingut. Per sort, no va arribar a aplicar-se per un reial decret i es va donar pas a la llei actual estatal, la LOE, llei orgànica de l'educació.

S'entén la LOE com a filla de la LOGSE perquè conté l'esperit constructivista i que no només es preocupa de la formació i competències, sinó que pretén una formació més democràtica, amb igualtat i tolerància que formi integralment. Suposadament, aquest model d'ensenyança ha de ser suficientment flexible per a poder adaptar-se a les necessitats de cada alumne amb un ventall d'eines a disposició del professor per a formar i treure el màxim rendiment de cadascú.

Això, la teoria, queda molt bé de dir, però malauradament topem amb una altra realitat. El fet és que no hi ha recursos suficients per a finançar una educació de qualitat. Es pot dir més alt però no gaire més clar. També és cert que el rol del professor és plenament important per a arribar a gaudir d'una educació de qualitat però, si aquests no tenen els medis per a treballar poques meravelles poden fer.

Cert que hi ha professors que cada vegada perden la passió que possiblement van tenir algun dia, cert que ens trobem casos de professors que no haurien de treballar en la docència, cert que hi ha professors que no saben com preparar classes, i fins i tot, d'aquells que no entenen del tot el que significa el respecte, però també els hi ha d'aquells que volen però no poden, professors amb vocació i professionalitat, d'aquestos que ens fan falta però que no poden donar el seu potencial perquè senzillament no donen a l'abast o no disposen dels medis adients. Molts desitgen adoptar les TICS a les seves classes, i fer dels alumnes els veritables protagonistes del seu aprenentatge, hi ha professors d'aquells que defensen el medi ambient i donen valors importantíssims a la nostra jove població, professors que valen or com a persones i enriqueixen l'experiència educativa dels nens i, els més valuosos al meu parèixer, professors compromesos en formar-se contínuament i ser capdavanters en metodologies que donin resultats.

Com podem exigir que els docents siguin professionals quan la nostra societat, o bé, diguem els qui ens representen, pensen en l'educació com una despesa de dubtosa necessitat i no com a una inversió que enriqueix a tothom i la nostra cultura? Podem seguir queixant-nos, o bé, podem obrir els ulls.

Considero eloqüent aquesta imatge perquè em fa pensar en la situació actual dels nostres col·legis. Pretenem molta qualitat però no li donem tota la importància que mereix una bona educació perquè no s'inverteixen els recursos necessaris. Pensem que és suficient però en realitat els nostres nens van a classes tant "pobres" com aquesta. Esper que s'entengui la metàfora.
http://www.flickr.com/photos/lord_yo/3611750710/