lunes, 23 de enero de 2012

PER ACABAR...


Al començament de curs, quan ens varem plantejar quina es la importància del món presencial i el món virtual, no ens adonaven de la repercussió que les noves tecnologies de la comunicació i de la informació tenen a les nostres vides, simplement pel fet d’haver nascut en aquesta època on gairebé tothom coneix i sap utilitzar un ordinador. El que no ens podíem imaginar va ser el mar de possibilitats per aprendre que ens oferien, que eren al nostre abast i ni tan sòls ho sabíem.

El món de l'educació que concebíem. Encara trobàvem equiparat els dos móns  perquè teníem inconscientment, una mentalitat tradicional, fruit del  pas en la nostra escolarització.

No cal ser un gran informàtic, no cal comprar programes capdavanters i costosos, no cal un rodatge d’anys d’experiència amb aquest programes, no cal. Parlo dels programes de la web, son programes online. Només cal que sàpigues que hi són, explorar sense por i, exprimir-los al màxim. Durant les classes de “Bases Didàctiques i Disseny Curricular” hem treballat de valent, molt, i també amb aquests programes gràcies a la nostra professora Gemma T. Que ens va obrir els ulls cap a una nova manera d’aprendre i treballar.

Hem elaborat des d’una senzilla composició audiovisual ( el nostre primerenc PhotoPeach)  fins a vídeos propis protagonitzat per nosaltres (vídeo que he penjat al final d’aquesta entrada). Amb aquestes eines em sigut capaces d’expressar el que realment opinem sobre l’educació, compartir les nostres experiències personals, desenvolupar la nostra creativitat i, el més important de tot, hem après a crear activitats encaminades en educació i a aprendre com s’ha d’emprar la tecnologia a les nostres futures classes de manera coherent.

Aquest és el nostre actual PLE (Entorn personal d'aprenentatge), després d'aquesta grata experiència de treball amb Gemma.  Feu click per ampliar.

Ara comprenc la necessitat de treballar amb TICs des de ben petits, els alumnes d’aquestes generacions són a un món on cal dominar la tecnologia per tant, els hem d’ensenyar a utilitzar-la per a fins didàctics, per al propi aprenentatge, per a que construeixin el seu propi coneixement i que siguin autònoms i protagonistes.
Definitivament la tecnologia ha de transformar l’educació però s’ha d’anar amb compte, no podem entendre que havent  a classe una pissarra electrònica o una espai amb ordinadors al centre, estiguem treballant les TICs adequadament. Una pissarra no deixa de ser una pissarra, hem de tenir molta cura de no caure en l’error de fer el de sempre. L’aprenentatge ha de ser significatiu i no memorístic,  mai fer una copia, mai donar-li el treball mig fet, per aprendre han de reflexionar ells, han de treballar ells, han de donar possibles solucions ells, han de fer preguntes ells... si no els estimulem i ens dediquem a guiar-los en el camí del coneixement mai assumiran i entendran els conceptes, perquè no tractaran la informació amb significativitat.

Així ho entenc perquè així ho he viscut en primera persona en aquesta assignatura, perquè he treballat des de la reflexió gràcies a aquest bloc i he tingut els meus pensaments millor ordenats que mai. També, al ser de caire públic, m’he sentit més compromesa i he dit el que penso certament, i no m’he sentit cohibida per dir el que penso i sento perquè no crec que estigui gaire malament encaminada.  Sé que pot haver gent que no correspongui amb el meu parer, tanmateix no em fa vacil·lar en el meu propòsit i en la meva concepció de com l’educació hauria de ser i com un mestre ha de treballar amb professionalitat. Ho defenso 100%, és per això que ho reivindico a la xarxa, perquè cal millorar.

Els reptes que em plantejo com a futura mestra és això, ser capaç de treballar tot el potencial que un nen conté, incitar el desig per aprendre, treballar amb flexibilitat respectant les intel·ligències múltiples, utilitzar les TICs adequadament, estimular la seva creativitat, atendre la diversitat...

En definitiva, una mestra que compleixi el vertader perfil docent del s.XXI. Sé que no és un repte senzill, sé que serà fruit d’un treball constant i amb necessària motivació, que requereix compromís i un formació integral al llarg de tota la meva vida però... qui va dir que ser mestre era fàcil?



...no saben el que diuen.


Aquest és el vídeo que varem crear el meu grup i jo per reflexionar i valorar l'experiència del primer curs d'Educació Infantil en Bases Didàctiques i Disseny Curricular.

Només em queda donar les gràcies a la gent que es pren la molèstia en llegir els meus pensaments i ho respecta, i a la meva professora, la meva guia.

lunes, 12 de diciembre de 2011

ENSENYAR A L'EDUCACIÓ INFANTIL

Quina és la importància de l'educació en edats tant tempranes? 
http://www.flickr.com/photos/amishsteve/76741449/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
Em refereixo a l'educació infantil, actualment, aquella que atén a nens i nenes des del naixement fins als sis anys d'edat. S'ordena en dos cicles: el primer comprèn fins als tres anys i el segon de tres anys fins als sis anys.
Les primeres escoles infantils varen sorgir per necessitats de les famílies, els calia que algú cuidesés els seus fills durant unes hores. Així sorgeixen les primeres institucions benèfiques o d'assistència però, no destinades explícitament a l'educació en cap dels seus sentits. Si els nens aprenien era colateral, no era la finalitat d'aquestes primeres organitzacions i si ho eren, deuria ser per voluntat pròpia de les persones encarregades de cuidar els nens, persones afectives i també implicades en el creixement i maduració dels nens que tenien al seu càrrec.


Ja des del començament de la història pedagogs i autors destacats consideraven la importància d'una educació feta a mesura per als nens més petits, en general els primers anys, fins arribar als 6-7, que és quan són més receptius i es troben en l'edat propícia per a descobrir aprenent.  


Un dels més coneguts va ser Quintiliano Marco Fabio, que propugnà una educació infantil en la idea que els primers aprenentatges són els més consistents i perdurables per tant, era necessari un aprenentatge formal per als infants.
Rousseau deia que no hi hem d'omplir de coneixements la ment infantil, el que és important és que els nens puguin jutjar i valorar el seu voltant. Per tant, es tracta més del desenvolupament de capacitats i habilitats que la transmissió de coneixement.
Aquest pedagog va ser qui va inspirar a posteriors com Froebel, figura pedagògica més important del segle XIX, les idees del qual defenien nous mètodes adaptats al nen i per suposat, eren de caràcter educatiu. A banda d'aquests, molts autors van defendre aquest paradigma fins al punt que, a l'actualitat encara és uns dels temes més a tractar per la seva controvèrsia.


La LOGSE va ser la primera llei espanyola que va donar a l'educació infantil el reconeixement que li calia, va ser inclosa en els ensenyaments generals del sistema educatiu, juntament amb l'educació primària, l'educació secundària, formació professional i educació universitària. Aquesta llei va madurar fins a l'actual LOE, no era una llei definitiva però, va suposar un gran avanç en l'àmbit infantil.
En l'actualitat 
l'educació infantil té un caràcter no obligatòri, tanmateix, hi ha places suficients per als demanants de matricula, l'Estat respon a tota la demanda i enten el dret a la escolarització de tots els nostres nens i nenes.


La consideració d'etapa optativa dona lloc a discussió a la comunitat educativa, en àmbit polític i a les famílies. Hi ha un debat sobre quina seria la millor edat per a iniciar-se a l'etapa escolar. No se sap fins a quin punt és beneficiós per als nens anar a l'escola amb menys de 6 anys. 
http://www.flickr.com/photos/lsuchick142/5611306042/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
A molts pares els hi dóna una por tremenda deixar els seus petits fills a escoles, pretenen protegir-los d'experiències
dolentes. S'estimarien més tenir-los a casa i cuidar d'ells però, d'aquesta manera no tenen en compte
les necessitats més bàsiques, com ara la de socialització. 
S'opina que els nens de 2 anys, de 4, o fins i tot de 6 anys, són encara massa menuts per afrontar aquest dur i dràstic canvi. Anar a l'escola suposa fer pràctica de moltes activitats que abans ni tans sols els calia entendre, com per exemple, els hàbits sociabilitzadors, conviure amb altres nens, descobrir quin paper exerceixen al seu entorn, aprendre a ser més tolerant i empàtics... són exemples però, no són els únics obstacles que trobaran. 


Imatge
Per altra banda, quant abans es familiaritzin amb aquest entorn, es defèn que més fàcil els hi resultarà aprendre, però també trobant-se a gust amb els companys, amb el professor i amb la institució educativa. Es considera que sobretot als 3 anys, els nens podran enriquir-se molt més en un ambient escolar que no pas a casa. Si es troben amb més nens, poden jugar, compartir, interactuar, etc. adquiriran vivències que l'ajudaran a comprendre's a ell mateix i a la resta. Els nens que no han anat a escola abans del 6 anys i s'enfronta a la primària sense tenir uns conceptes bàsics ho tendran més difícil que nens que ja s'han iniciat, hi ha diferència de nivells i els nens ho poden captar, poden notar la superioritat escolar dels seus companys, com per exemple que uns sàpiguen escriure el seu nom i uns altres que no. Es poden deslligar sentiments de frustració i rivalitats. 


A més a més, un professional, un mestre, sap com guiar els nens, com motivar-los i estimular-los com cal. No vull dir que els pares no puguin ser capaços d'atendre a nivell cognitiu, social, artístic, emocional o físic, tal i com cal als seus fills o, fins i tot, que els hi ensenyin competències. Pot ser sí, però el panorama actual de la nostra societat no facilita, de cap de les maneres, una educació a casa. Els pares han de treballar i els horaris no els hi permeten atendre tot el que els hi agradaria als seus fills. Per això, el paper de l'escola és essencial, indispensable i de gran responsabilitat. 


El treball d'un docent no és gens fàcil. Dia a dia és una lluita contra qualsevol imprevist, "coses del directe", també ha d'organitzar-se perfectament, és a dir, tenir ben clar el què? quan? El per què? com? I on? Tot això, en un terreny gens sòlit, qualsevol programació pot fallar, ha de tenir la capacitat d'autocorrecció i ser flexible si els seus discents ho necessiten. Sense oblidar mantenir un ambient harmònic i adequat per a l'aprenentatge, per descomptat.
No més difícil, però sí de caire diferent, és la feina del mestre d'educació infantil. Partint que els nens no hi estan acostumats a aquest entorn, a la quotidianitat, a la disciplina, a l'ordre... A banda d'educar, els ha de cuidar. És una responsabilitat enorme.
Recomano el llibre Ensenyar i aprendre a l'educació infantil de la nostra conguda Isabel Solé, Teresa Huguet i Eulàlia Bassedas, d'on he tret algunes idees.

http://www.flickr.com/photos/janellie23/5513132299/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
Jugant amb plastilina adquireixen habilitats motòriques de precissió a més, desenvolupen la seva creativitat
els, estimulen els seus sentits sensorials i s'ho passen d'allò més bé. 
Gràcies al currículum de la llei actual, LOE, els docents parteixen d'una base per saber què han d'apendre els nens a infantil i com els han d'avaluar, aquest segon punt ja l'hem tractat en una publicació anterior.
La finalitat d'aquesta metodologia és que s'elabori una imatge positiva i equilibrada de si mateixos, adquireixin autonomia personal, descobriran les possibilitats que els ofereix el cos i del moviment aprenent hàbits de control corporal. També pautes elementals de convivència i relació social, com per exemple, aprendre a respectar el diferent, sense excloure la importància de les característiques físiques, socials i culturals del mitjà natural i l'entorn familiar. També, a
 més d'aquests objectius, es primordial el coneixement de si mateix i l'atutonomia personal, coneixement de l'entorn i el llenguatge. Aprendran actituds, procediments i conceptes amb propostes d'interès i sobretot, significatives.
Imatge
Hàbits d'higiene
Imatge
Hàbits d'higiene
En el primer cicle se centra l'atenció especialment, a l'adquisició d'hàbits elementals de salut i benestar, al control motriu i les seves habilitats manipulatives, desenvolupament del llenguatge, a l'establiment de vincles afectius i el control dels sentiments i emocions i la seva expressió.
La millor manera que aprenguin aquest tipus d'activitats és a partir de rutines, també poden anar acompanyades de cançons, d'aquesta manera s'organitzen i sàpiguen el què han de fer, els hi dóna seguretat perquè saben què fer i per tant, són més participatius


Imatge, A classe fent música.
L'aprenentatge de la lectura i escriptura s'iniciarà en el segon cicle, sempre tenint en compte l'experiència de cada nen com a punt de partida. També s'iniciaran en les habilitats lògic-matemàtiques bàsiques, de les tecnologies de la informació i la comunicació, a més de l'expressió musical i plàstica, també s'aproximen a l'ús oral d'una llengua estrangera.


Hem de tenir en compte en tot moment que  cada nen tindrà unes limitacions, segons la seva maduració personal, que poc a poc aniran desenvolupant els quatre pilars bàsics que ha d'aconseguir l'educació infantil segons J. Delors i, que explica al llibre La educación encierra un tesoro: 
"saber conèixer, saber fersaber conviure i saber ser." Segonds Delors l'educació infantil és essencial per a l'aprenentatge al llarg de la vida, quant abans comenci el nen a iniciar-se al món educatiu, abans aprendrà sobre les seves necessitats i virtuts, serà capaç d'explotar el seu potencial.



Personalment, m'ha emocionat molt aquest darrer vídeo, m'ha agradat molt l'energia que empeny en ajudar els seus companys a dir bé el nom dels dinosaures, és nota que li agrada el tema i té l'oportunitat d'expressar-ho. El que ja m'ha deixat amb la boca oberta ha sigut al minut 2:00 quan la mestra li fa una pregunta i ell la respon en anglés! Impressionant. També he de confesar que m'agraden els dinosaures, també ha influït :)

lunes, 5 de diciembre de 2011

MALEÏT CURRÍCULUM!

Si recordem els nostres anys d'escolaritat, l'escola, l'institut... de segur recordarem com estaven de preocupats els nostres antics professors per apurar el llibre de text, explicar tots els temaris, donar-ho tot, exàmens d'última hora tots junts i amb presses, etc, etc. I de ben segur, quan erem més joves pensàvem "idò, si no dona temps, no feim aquest tema i aquet altre!", a més a més, algun de nosaltres recordarà que el professor de matemàtiques ens va "perdonar" el tema de probabilitats perquè era "menys important"...
Com pot el professor decidir que un tema és menys important? Considero, des de'l meu humil punt de vista, que la probabilitat, probablement, valgui la redundància, és unes de les regles més ùtils per al nostre dia a dia. No és que siga menys important, sinó que era menys contingut teòric i calia sessions de pràctica i això no se sap quan de temps requerirà.
Es cometen aquestes errades per l'estrès que causa el currículum.
 http://www.flickr.com/photos/slipstreamblue/2826080720/sizes/m/in/photostream/
Professora estressada per la quantitat ingent de continguts que ha de donar i la manca de temps.
M'agradaria donar èmfasi al detall de la seva cara, per molt que s'ho proposi o vulgui ser ràpida com un raig, ho té força complicat.
Si us esteu espantant d'aquestes afirmacions és perquè teniu alguna noció sobre el currículum, i teniu una mica d'enteniment.

Què és el currículum?
És un terme de gran controvèrsia, hi ha maneres diferents d'entendre què és el currículum, hi ha tres vessants característiques que las defineix Serafí Antúnez de la següent manera:
Alguns pensen que el currículum no és més que el contingut, el coneixement que els alumnes han d'aprendre. Per uns altres, el currículum fixa els objectius del curs o l'etapa, és a dir, continguts i actituds en general. I, la definició més encertada s'aproxima a la que fa un profesor en la secundaria:
"El currículum nos habla de qué se debe enseñar pero también de los métodos y estrategias para conseguirlo, así como debe explicitar cómo, cuándo y de qué manera evaluar". 
Recomano llegir la seva publicació sobre el currículum, també la de Pedro Villarubia "Maldito curriculum", os deixo un fragment:

"se enseña espíritu crítico,… siguiendo el currículum. Se estudia el mundo cambiante… con el mismo currículum. Se cambia la educación… poco a poco… respetando el currículum. En sesiones de una hora. Con el culo… sentado. Sobre el currículum. Maldito currículum."


En conclusió, el currículum marca els objectius, els continguts, competències, metodologies i criteris d'avaluació. Respon a les preguntes: per a què s'ha d'ensenyar?, què s'ha d'ensenyar?, quan s'ha d'ensenyar?, com s'ha d'ensenyar?, i què s'ha d'avaluar, com i quan? La LOE acull, a trets generals, aquesta definició.


Les característiques del currículum actual són:
-Currículum únic d’etapa: Suposa la no consideració de currículums especials. És un marc únic en el qual s’hi fan les adopcions i mesures de suport necessàries.
-Currículum com a instrument de treball. És un document per a què el professor s'orienti a ell mateix i a la seva practica educativa.
-Un currículum científic. Està basat amb el constructivisme i en bases científiques, persegueix una pràctica pedagògica científica.
-Un currículum sistèmic. Un canvi en algun dels seus elements, implica un canvi en un altre. Si es modifica una part, de segur afecta a una altra i haurem de modificar-la també, tot el que calgui.
- Una gran i continuada formació i professionalització docent. Aquest és un dels grans reptes, és el que hem de defendre.  -Currículum obert i flexible. Anteriorment al nostre sistema educatiu, es partia d’una estructura tancada on les decisions del currículum es prenien des de l’Administració, deixant poc marge a les decisions del professor. Ara tenim un model mes obert que dona més marge de decisió al mestre, on es planteja la necessitat d’organitzar un currículum amb diferents nivells de concreció. Per tant, és també un currículum descentraitzat, de gran autonomia.

El currículum és la baula que se situa entre la declaració de principis generals i la seva traducció operacional, entre la teoria educativa i la pràctica pedagògica, entre la planificació i l''acció, entre el qual es rescriu i el que succeeix realment a les aules.

Així doncs, el currículum es concreta per nivells:
-El Ministeri d'Educació i Ciència + Comunitats autònomes. Dicten les bases o objectius més generals.
-Els centres educactius fan la concreció curricular.
-L'equip docent elabora el programa d'aula
i si filam més prim, el mestre temporalitza la programació didàctica segons la relaitat de l'aula.

No totes les classes poden seguir el mateix ritme, no tots els nens necessiten la mateixa atenció, és per aixó que els mestres es veuen col·lapsats. Poden fer  variacions, triar de ser més innovadors, de fer projectes, ho poden intentar però, sempre els persegueix el currículum i el temps, que avança molt ràpidament. Y "Aixó és una relaitat com un aula." Gemma Tur Ferrer. Aquesta frase la va dir la meva professora de bases didàctiques i disseny curricular durant una classe, si no l'importa li agafo prestada perquè em va agradar el joc de paraules.

És necessari que aprenguin, o si més no, que es donin a classe, tants continguts? Els hi dóna temps d'entendre, assolir i memoritzar tant? Què és realment necessari que aprenguin?
Si fóssim capaços de triar el gra de la palla, veuriem que així, tenim més temps i possiblement aprendran més, amb l'ajuda d'un professor més fresc i eficaç.

En Aprendre i ensenyar a l’Educació Infantil de Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solé, esmentan el següent:
"Podem dir que el currículum són el conjunt de sabers culturals que, en un moment donat, els responsables polítics i els especialistes en educació acorden que cal treballar a l’escola per formar persones que han de viure en un context social i cultural."

El problema que presenta l'educació el simplifica Gimeno Sagrestán(1985) diu que al sistema educatiu, uns estudien l’educació (pedagogs), altres decideixen l’educació (polítics) i altres la realitzen (professors). I afegeixo, uns altres la pateixen (alumnes).
El currículum juntament amb el llibre de text són la causa principal de la desprofessionalització docent, la manca de temps per preparar classes és suma amb molts de continguts. El més fàcil és caure en aquesta pràctica, deixar-nos, no guiar, sino deixarnos en dur completament pel llibre, el que dicta punt per punt, coma per coma. El llibre de text no només fa menys professional al professor sinó que a més fomenta un aprenentatge per memòria. Els conceptes es troben desmenussats, esquematitzats, dividits en molts de subtemes i així, no s'apren a relacionar, ni tans sols es plantejan problemàtiques. El llibre ens ho dona fet i el meu mestre em mana a copiar.
http://www.flickr.com/photos/ebolasmallpox/2822362178/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
Quan parlem del currículum d'educació infantil partim de la idea que és una etapa amb identitat pròpia i per tant, es troba regulada segons les seves necessitats per la LOE i és diferent que primària o secundària Els alumnes d'eduación infantil es caracteritzen per una necessitat individualitzada del aprenentatge perquè requereixen gran atenció i un gran esforç orientatiu. Amb el currículum es pretén aconseguir un desenvolupament integral i harmònic de la persona en els diferents àmbits, com el físic, el motòric, l'emocional, l'afectiu, social i el cognitiu, segons defen Isabel Solé, d'aquesta manera es facilitarà l'adquisició de les competències bàsiques que serviran de base i sustento dels objectius didàctics del nostre alumnat al llarg de la seva educació obligatòria.
Com que no és una etapa obligatòria, el currículum sí que fa el paper d'eina del professorat però no el limita tant com a les següents fases. Els professors d'educació infantil potser, són els que més possibilitats tenen de proposar projectes, pràctiques diferents i reflexives, que estimulin l'alumnat, en definitiva, ensenyar per competències i de manera significativa.
http://www.flickr.com/photos/anover_de_tajo/6168387777/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
Aprenen hàbits d'higiene, companyonia, habilitats motòriques, empatia, etc. i als professors no els sap greu "perdre el temps" fent una classe així de diferent i necessària.
S'entén que als nostres col·legis, a les nostres aules, els professors ensenyen el que és més adient per als seus alumnes tanmateix, sabem que de vegades feim aprendre, sobretot, actituds negatives. No volem que els nostres alumnes aprenguin que cridant s'obté respecte, que et facin cas o t'escoltin, és per això que no podem demanar res cridant! Encara que vulguem silenci. Pot ser ho trobarem normal demanar silenci cridant si la classe no para de fer soroll, o no ho solem fer però, la classe s'estava descontrolant massa i ens hem deixat endur per la impotència de que no et facin cas. Hem d'anar molt en compte en comportaments habituals, rutinaris que no fomenten res bó als discents.
Hi hi mil exemple. No ens adonem però, diguent a classe "diga-li a la teva mare que t'ha de cosir aquesta bata" feim una diferenciació molt sexista del que s'enten que una mare ha de fer, per què no pot encarregar-se el seu pare de la bata? Hem d'anar en compte.

Com a exemple del que no s'ha de fer us deixo aquest vídeo que varem veure a classe de na Gemma:


A aquest professor li sembla bona idea demanar a aquest nen que faci d'apuntador, pensa que així la classe guardarà calma però el que està fent realment és complicar-li la existència a aquest pobre nen. El nen sent el deure de fer el que li ha manat el seu professor, sent el deure de fer allò que és correcte i, sense cap mirament executa allò que li han manat. El pitjor és que quan torna el professor ni tans sols fa una ullada a la pissarra per veure qui "s'ha portat malament", això crea al nen una gran incertesa i frustració i, pot ser, pèrdua del respecte del seu injust professor.

És diferent el que volem fer del que en realitat feim.


(Demano perdò per la incoherència dels espais entre paràgrafs, no entenc per què surt tan arbitrari i no ho sé posar millor).

lunes, 28 de noviembre de 2011

PER A QUÈ SERVEIX REALMENT L'AVALUACIÓ?

Arribats a aquest punt, després de parlar tant sobre què són les competències, com aprendre per competències i la seva importància, ens sorgeix la qüestió de l'avaluació. Des del meu parer, la metodologia i l'avaluació no són una més o menys important que l'altra sinó que totes juntes, amb la mateixa implicació, són indispensables en el procés d'aprenentatge dels nostres discents. 

Si tan important em sembla, i ho anivello amb la utilitat de la competència, és per què un bon plantejament de l'avaluació pot ajudar a un nen a aprendre i, això és el que pretenem: que aprenguin de manera significativa, que siguin capaços de resoldre varietats de problemes diferents, que aprenguin dels seus erros i valorin quan ho fan bé. Si aconseguim aquests punts coneixeran com d'important és aprendre al llarg de la vida i no parar de descobrir coses noves, bé, fins que no mori la nostra curiositat i les nostres ganes.
Un nen obrint les portes del coneixement amb l'ajut de la seva curiositat.
http://www.flickr.com/photos/conorkeller/4028043294/sizes/m/in/photostream/
El nostre gran error és la concepció de l'avaluació, per tant, des de bon començament, ja està malament plantejat. Tanmateix el procés d'avaluació és molt complicat i necessitem previament conèixer la seva importància.

L
'objectiu de l'avaluació és entendre i valorar el procés d'aprenentatge de l'alumne per a mesurar el seu èxit i els seus errors. A partir d'això sabrem si anem ben encaminats i el nostre paper a classe és l'adequat, si ensenyem competències i de bona manera.


Per a començar, les avaluacions inicials són clau per a conèixer quin és el nostre punt de partida, quins són els coneixements previs de l'alumne, perquè tots tenen les seves idees, abstractes, no necessàriament amb fonament, sense lògica, sense que ningú els hagi explicat res, però són allà. Posant un exemple, un nen pot pensar que els dies ennuvolats el sol s'ha amagat darrere els núvols perquè té vergonya de ser vist. Si aquest és el nostre punt de partida comprenem que hi tenim molt de treball per fer, però si tenim en compte el que pensa el nen serà més fàcil per a ell entendre la realitat.


És indispensable posar en comú quins són els objectius d'una unitat temàtica o qualsevol projecte. Què hem d'aprendre d'això? els alumnes que es troben situats en el temari i es saben planificar aprenen millor. Com diu na Neus Sanmartí citant en Kafka "la persona que és lenta però no perd de vista la seva finalitat va sempre molt més ràpida que aquells que avancen sense perseguir un punt fixe". Han de saber què han d'aprendre i per què, és un procés lent però val la pena. L'educació ha de ser lenta i significativa, tot i que pensem que donar una classe sencera per aclarir dubtes sobre el que és important és perdre el temps no ho és, estem assentant les bases del seu coneixement.


http://www.flickr.com/photos/64177699@N02/5930425828/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
Per a avaluar el treball de la classe hem de recollir informació, mitjançant instruments o no, a partir d'aquesta informació emetre un judici o conclusió per a avaluar si s'està fent un bon seguiment del coneixement i, si no és així, replantejar les activitats de nou o la metodologia sencera si es cal, per a encaminar-los com cal i aprenguin de veritat. Quan parlem d'instruments o eines, podem posar el típic exemple de l'examen o també uns altres com ara preguntes enfocades a una reflexió i mai a una repetició del que diu el llibre o s'ha dit a classe. Posaré un exemple: si el tema a tractar a classe són les flors o els arbres, no podem fer la típica pregunta "què és un arbre?" o "com s'alimenten els arbres?". Hauríem de replantejar una bona pregunta que els hi creï un conflicte de idees com ara "com pot ser que un arbre cada any siga més alt o més gruixut?". És una qüestió que els obliga a conèixer què és un arbre, com s'alimenta però, també com és el seu funcionament i ho ha de relacionar tot. D'aquesta manera podem entendre què entén el nen i, el més important, en el cas que s'hagi equivocat, saber el perquè i de quin tipus ha sigut l'error perquè, depenent de l'error hem d'adoptar una manera o una altra d'actuar. Si el nen s'ha despistat i ha confós conceptes requereix un avís o un repàs però, si ni tan sols té clar què és un arbre o una planta, el que seria més greu,requereix plantejar què està fent malament el docent?


Així doncs, entenem l'avaluació com un mètode per a millorar l'acció del docent sobre els discents per tal d'encaminar-los, d'orientar-los cap al coneixement.


Segons Zabala, tradicionalment, l'avaluació és un instrument classificador i quantificador i no hi ha res més desmotivant i frustrant que sentir-se inferior, infravalorat o menyspreat. A fi de comptes, és el que s'aconsegueix a les nostres classes. Aquests punts de vista els vaig esmentar a la publicació de la setmana passada.
Tenim nens que han tret un 5 i altres que treuen un 9. La darrera cosa que volen sentir els nens que han tret un 5 és la famosa pregunta del què has tret en aquest examen... Aquesta classificació no garanteix un aprenentatge, a més a més, si el contingut de l'examen s'ha donat a classe fa una setmana i les preguntes formulades són de caire repetitiu i no inciten a l'alumne a desenvolupar qüestions o crear informació, no els estem orientant cap a un aprenentatge competent.


http://www.flickr.com/photos/good_day/11576494/sizes/m/in/photostream/
Nen desmotivat i cansat de suspendre i no entendre gaire bé el perquè.
El que passa és senzill, no tenen res clar els nostres alumnes. Tenim un problema gros quan un nen ni tan sols sap què és el que és important d'aprendre, què pot sortir a l'examen, com li ha anat l'examen, etc. es troba totalment perdut...

He de criticar una altra vegada l'examen perquè no valora el procés d'aprenentatge i tampoc les diferents dificultats o potencial dels nens, només es valora el producte, el resultat, és per això que quan els hi plantegem un problema de matemàtica ho llegeixen una o dues vegades en altres bons casos, llavors, una idea els hi apareix al cap i corren per a posar-la en pràctica abans se'ls escapi aquest moment de lucidesa com si fos una inspiració divina. Ni llegeixen i comprenen bé el problema, ni fan una reflexió sobre el que  han de fer i com dur-ho a terme i segurament, ni comprenen el procediment matemàtic. Per què han una sumar i no multiplicar? creuem els dits perquè sàpiguen el què se'n fan.

http://www.flickr.com/photos/nathan_and_jenny/2351400025/sizes/m/in/photostream/
Grup treballant sobre un experiment de classe, col·laboren i s'ajuden entre elles.
Clarament, competència i avaluació van donades de la ma. El que ens ofereix un altre tipus d'avaluació diferent a la tradicional i tristament, l'actual en moltes aules, és un aprenentatge mentre aprenen. L'autoavaluació o la coavaluació els ajuda i els fan interactuar entre ells, són partícips de les correccions. Sabem que és molt difícil veure els nostres propis errors però quan ho fem, ens queda tot molt més clar i ho entenem de veritat, i de sobres sabem que els errors en els altres els veiem bé. El que s'intenta és que entre ells s'ajudin i s'expliquin arribant a coneixes a ells mateixos i en quins errors no han de caure. A més, quan corregeixen els companys aprenen valors com la sinceritat, l'empatia, són més comprensius i legals.



Tampoc estic d'acord amb els deures per a casa, em sembla una pèrdua de temps Podríem dir que així treballen ells sols i estan obligats a pensar per ells mateixos però, moltes vegades no els fan, o els fan de qualsevol manera per dir "ho he fet, però no em pots culpar perquè estiguin malament". I si a més els hi posem una nota numèrica es miraran la nota, el que estam avaluant, i no el procés, els seus errors o anotacions de com podríem millorar.
Fent activitats a classe on tots participin i els fem pensar i a més si s'avaluen entre ells millor perquè ho fem més atractiu i més comprensible, d'aquesta manera ells són els veritables protagonistes.


Hi ha diverses tipologies d'avaluació que podreu trobar en aquest enllaç, són interessants i es troben ben classificades i estructurades, recomano que s'ho mireu, tot i així, explicaré les més comuns i les més utòpiques.

Com exposa na Neus Sanmartí a la conferència a Eivissa, 2011, tant són necessàries les autoavaluacions com la coavaluació. A la primera els nens o el mestre s'han d'avaluar, en el segon cas els nens s'avaluen entre ells i el professor dona pautes, consignes per a saber què han de valorar. Això es simplifica amb el seguiment d'una rubrica pautada prèviament. Amb aquest esquema som més objectius. En darrer lloc queda l'heteroavaluació que és aquella que fa el professor.
Deixo informació addicional i exemples sobre les rúbriques en aquest enllaç.



Entre altres models, el que considerem ideal seria una avaluació de tipus  inclusiva, processual, global i formativa que integra l’ajustament de l’ajuda pedagògica a la diversitat de capacitats, interessos i motivacions de l’alumnat, pretén orientar, regular i corregir el desenvolupament de l'activitat, avalua al llarg d’un període prèviament fixat i es dirigeix a determinar aspectes clau d’un conjunt.


I per acabar, hem de tenir molt en compte no caure en incoherències com ara intentar ensenyar en competències però avaluar de manera incorrecta, així no avancem res. Hem de creure en la necessitat d'un nou replantejament de l'avaluació i de l'educació en general. Queda molt de camí per a recòrrer però hem d'encarar a aquest repte amb ganes i compromís. 


http://www.flickr.com/photos/multnomahcountylibrary/5550496353/sizes/m/in/faves-68845901@N07/
Només hem de guiar-los per a que explorin el món i coneguin de veritat.

lunes, 21 de noviembre de 2011

ENSENYAR PER COMPETÈNCIES

No és gens fàcil enfrontar-se al repte d'ensenyar per competències però menys ho és encara si no creuem en la necessitat de treballar en competències. Aquest concepte no és nou, els nostres professors ho varen fer, si més no, varen triar de fer-ho, el que és feia abans no és que estigui malament del tot, sinó que necessita molta millora, és per això que penso important definir aquesta manera de fer. Els grans pedagogs ja defensaven un ensenyament per competència, en l'educació no és nou el terme, pot ser sí al sistema educatiu i ho hem d'introduir.

No sempre les alumnes més capaços de fer front un problema són les que demostren saber més de teoria. Quines són les més competents? d'aquí la paraula competència. Cadascú pot resoldre problemes i entendre diferents contextos perquè ha assolit millor el concepte però de manera pròxima, de manera que ho desenvolupen i saben copsar-ho per a desenvolupar diferents situacions semblants en relació amb aquest problema. És a dir, sap el que és i sap què ha de fer i, per això, cal que s'enfoqui el que volem que entenguin des de situacions reals on l'objecte d'estudi tingui sentit i una utilitat evident. D'aquesta manera és com podem formar esquemes d'actuació. Per tant, el que hem de millorar és la capacitat d'anàlisi, els nostres discents han de fer front a un veritable exercici mental de relació i resolució i això no és aconsegueix d'altra manera que fent-los investigar, fer-los descobrir palpant la realitat. L'examen com a model avaluatiu avui en dia senyors, es troba totalment obsolet. La memorització no és aprenentatge.
http://www.flickr.com/photos/acplinfo/6303057099/sizes/m/in/photostream/
En aquesta imatge les nenes experimenten l'electricitat d'una manera més amena,
estan vivint una experiència que pot ser recordaran durant molt de temps. Es
diverteixen però aprenen. Ara ja saben com actua la electricitat estàtica.

Per a què serveix l'escola? per educar? per ensenyar? bé, serveix per formar persones, és a dir, donar un enriquiment integral d'un seguit de àrees de diverses índoles per a que cada persona siga participativa, capaç i autònoma al llarg de la seva vida. El saber és l'estril més útil. A més a més, per a arribar a ser una persona competent hem de dominar tant el coneixement, els procediments necessaris per ensortir-nos airosos dels possibles problemes amb que la vida ens sorprendrà amb la seva arbitrarietat i, sobretot, tenir actituds. La nostra escola també ha d'ensenyar en valors, la generositat, l'empatia, la humilitat, etc són valors bàsics que ens asseguren que els nostres nens arribaran a encaixar en societat. Aquesta tasca es fonamenta amb la importantíssimaacció dels pares i familiars. A l'escola s'ensenya i s'educa però a casa s'han de empapar d'allò que és bàsic saber. En conclusió, cal tractar totes les dimensions de la vida: professional, personal, interpersonal i social. 

Aprofito ara que parlem de valors per afegir aquest vídeo que em va emocionar molt.

El problema del nostre actual sistema educatiu s'explica per un error d'objectiu. A l'escola, als instituts... se'ls adverteixen que han de passar una prova. És així com de veritat poden aprendre? Veritablement sembla que es premia als alumnes que tenen millor memòria i són capaços de "vomitar" el contingut el dia de l'examen, però... ho estan aprenent? s'oblidaran del temari d'aquí uns anys, o fins i tot dies? Malauradament tots sabem la resposta. No és té control del coneixement. Hem de oferir la possibilitat de ampliar la seva curiositat mitjançant problemes complexos i fins i tot, fent-los relacionar assignatures. Donar matèries per separat tampoc ens beneficia del tot, seria molt més aprofitós que aprenguessin anglès a l'hora que aprenen ciències. Això ja ho fem sense adonar-nos perquè la escriptura i la parla s'exerciten en totes les assignatures. De manera que l'ideal seria fer projectes on es tractin diversos aspectes, els científic, l'artístic, històric, etc. Aprendrien d'una manera més enriquidora.


A més a més, aquest sistema d'avaluació basat, en molt casos en un únic instrument, com ara l'examen són els indicatius de "si un alumne val o no val" així de clar. És una avaluació classificadora, basat en un numeret que ens dirà si un alumne sap i pot passar de curs, arribar si vol a la universitat i assolir els seus reptes a la vida. Al cas contrari, un nen no val perquè no ha tret la nota mínima i es pressuposa que no disposa dels mínims, no ha estudiat, no ho sap, no vol fer res, no mereix passar de curs i arribar a estudia allò que volgués fer a la seva vida. És una desmotivació i frustració important. Podríem parlar estona sobre el fracàs escolar, però aquest es un altre tema que no estem tractant, hi té a veure però hi intervenen altres motius.


Aquesta és la nostra manera de funcionar. No cal que tots els nostres discents arribin a la universitat, no tots voldran arribar, és per això que no només s'ha d'ensenyar en continguts, hi ha més que s'ha d'aprendre de la vida a banda de, posem per exemple, el cicle de l'aigua. L'àmbit social és clau, per tant la funció de l'escola no és seleccionar, classificar o limitar. la seva funció és la de guiar, orientar els discents en funció de les seves possibilitats per trobar el seu lloc en la societat però tampoc és res fàcil formar segons les necessitats i nivells, és una utopia que no hem d'oblidar per a saber quina és la nostra direcció al camí, tal i com pensa n'Antoni Zabala, la utopía ens ajuda a delimitar el camí.


A grans trets, aquesta reflexió que ofereixo parteix de les idees d'en Zabala, l'autor del ja esmentat en aquest bloc i en el de les meves companyes de classe, 11 ideas cáves, cómo aprender i enseñar competencias també d'una conferència on parla d'educació. I per saber més encara us deixo el següent vídeo, per anar obrint i alimentant les ments!


 

lunes, 7 de noviembre de 2011

KUENTALIBROS

Avui, vull dedicar aquesta publicació en fer esment a un espai molt enriquidor que no coneixia en absolut, s'anomena kuentalibros. És un projecte dedicat a fomentar la lectura, des de nens petits de primària fins arribar a gent gran, i es que, a qualsevol li agrada llegir. Aquesta pàgina web pretén fer-nos llegir, però també escriu-re, parlar i escoltar, perquè es poden penjar escrits, textos, assajos... i també vídeos. Tothom hi pot participar, per a donar el seu punt de vista o simplement per recomanar un llibre exemplar, tal com fa Marat, un nen de set anys que ens recomana llegir una aventura sobre dinosaures en el video següent:

Pot ser me'l llegiria, tot i ser un llibre infantil, m'agraden els dinosaures i en Marat m'ha convençut!


La meva classe i jo també hem fet la nostra petita aportació al món dels "kuentistes" gràcies a la nostra professora Gemma Tur Ferrer. Els nostres treballs sobre el llibre Va de mestres escrit per Jaume Cela i Juli Palou ja estan penjats a Kuentalibros preparats per a qualsevol que els vulgui llegir, a més del nostre treball audiovisual fet a PhotoPeach . Tot junt en aquest mateix enllaç.

Em sembla meravellós que els nens puguin parlar en aquesta pàgina sobre llibres que els hi agraden, veure altres nens compromesos amb la lectura i trobar altres llibre per llegir. Llegir és tan beneficiós per als nens ( i a adults també, per suposat) que hauria de ser una preocupació d'aquestes importants, d'aquestes que se¡n diuen que són bàsiques. És la clau inculcar-los en la lectura, ensenyar-los a gaudir d'un llibre.

A banda del treball mental que requereix com ara, la concentració, l'atenció, el procesamemt de la informació, l'emmagatzemament de la informació... també dóna un gran estimul. Els nens s'emocionen, gaudeixen de les il·lustracions i a més, s'ho passen bé. Quan li donem un llibre a un nen li fem un veritable regal.

"Un llibre és una perxa que permet donar salts inimaginables en l'espai i en el temps; el testimoni de la més bella carrera de relleus; un infal·lible i íntim amic silenciós." Antonio Gala.

Els agraïments a Kuentalibros no és només per el seu entusiasme a l'hora de contagiar la lectura, sinó que, també vull agrair que hagin acceptat els nostres projectes i els hagin donat una altra dimensió. Els nostres treballs són a l'abast de tothom i això ens omple de satisfacció i ens consciència per a treballar més i esforçar-nos de debò. Ens ha donat una motivació molt gran.

Salutacions de part d'un grup, crec que així ho sentim totes, molt entusiasmats.

lunes, 31 de octubre de 2011

UN BON APRENENTATGE

Per a que un nen sigui capaç d'aprendre, entendre i copsar bé durant el seu aprenentatge, s'han de donar un seguit de pautes o principis per a que siga significatiu. Aquesta és la clau, que els nens comprenguin el sentit de les coses, que puguin interpretar de diferents maneres, que hi hagi més d'un punt de vista, aplicar-ho a casos i a la vida, que puguin fer-ho i sentir-ho. Com deien els grecs "no s'aprèn repetint i copiant, de memòria, sinó quan fem, quan ens emocionem" i aquesta és L'essència, palpar la realitat per a comprendre, així doncs, és evident la necessitat d'on nou model.
Cal un nou plantejament en la docència si realment el que volem és ensenyar i preparar els nostres fills per a la vida, per a la realitat imprevisible i inevitablement complexa.


Ara explicaré els principis que requereix una bona educació, una educació útil, de veritat. Per començar, s'han de tenir molt en compte els esquemes de coneixement dels nens. Aquestos esquemes són un conjunt emmagatzemat de idees i pensaments pròpies sobre un mateix i el seu entorn, és a dir, conté la informació bàsica que cadascú pot recórrer per a relacionar nova informació entrant. Comprenent aquest terme podem intuir que l'ensenyament ha de tenir en compte els coneixements previs de cada alumne, per a saber com explicar els punts didàctics que ha d'assolir. 


Per a construir un bon coneixement s'ha de tenir una bona base, com diu Zabala "A lo largo de la vida, estos esquemas se revisan, se modifican, se vuelven más complejos y adaptados a la realidad y más ricos en relaciones. Si esto es así, cualquier nuevo aprendizaje deberá <<construir-se>> desde esquemas existentes." 
  El terreny on ocorre l'aprenentatge és la zona desenvolupament proper que no és més, que el camí entre el que un nen ja sap, el que ha de saber, la nova informació i que, amb ajuda, aprendrà. Aquest és el paper del docent, entendre el punt de partida del discent i elaborar un camí cap a l'aprenentatge adient per a ell.Ha d'haver un anàlisi, s'ha de incitar la connexió entre el nou coneixement i el previ. El nen ha de formular una vinculació profunda. 



Tanmateix per molta professionalitat i intencionalitat del professor si l'alumne no presenta una bona disposició per aprendre, si no té ganes, difícilment es farà el contingut significatiu per a ell; tot depèn de la part emocional d'aquest. Si té totes les necessitats bàsiques cobertes com ara trobar-se a gust al col·legi, tenir una bona socialització amb els companys, si té estima de si mateix, bon autoconcepte, ha de sentir l'aprovació i seguretat, si és un boix motivat i optimista, si a casa en tenen cura de la seva higiene, alimentació i afecte filio-paternal. Són aspectes que un nen necessita indispensablement per a ser feliç i, per conseqüent per a poder aprendre profundament.



No hem d'oblidar la part de la reflexió sobre el propi aprenentatge, si comprenem com aprenem no només s'aprèn de manera més significativa sinó que a més, facilita el nou aprenentatge perquè es té major consciència per avaluar si el resultat és positiu o negatiu i considerar si cal precedir d'una altra manera.


A l'hora d'aprendre competències bàsiques l'ensenyament pot ser flexible perquè l'alumnat no té gairebé coneixements previs, per això amb ajuda de proves per a comprovar si s'està portant a terme una bona metodologia es pot considerar si cal un nou replantejament de com s'ha d'ensenyar una competència en concret. 

Hem de tenir en compte que cada alumne té un nivell de desenvolupament, cadascú té una capacitat cognitiva i això esdevé, o hauria de esdevenir un problema a l'aula. Com podem fer aprendre a un grup d'alumnat competències concretes? això és possible adoptant el sistema d'aprenentatge mitjançant intel·ligències múltiples del Dr. Howard Gardner. Aquest model defensa una intel·ligència ramificada i no unitària.



Tots els alumnes són diferents i tenen maneres diferents d'aprendre, cadascú té en potencia unes  habilitats amagades que s'han de explotar per arribar a una optimització de la seva capacitat. Alguns son mes musicals, altres aprenen millor tenint referències visuals, uns altres dominen la lògica matemàtica i per el contrari altres entenen i s'expressen molt bé amb les llengües. En conjunt les intel·ligències de Howard són 8, (La intel·ligència lingüística-verbal, La intel·ligència física, La intel·ligència lògica-matemàtica, La intel·ligència espacial, La intel·ligència musical, la ecològica, la inter-personal i la personal).

I per finalitzar, farè esment a un fragment del blog Educadores hoy ,on diuen "Y ya no quieren repetir las tablas de multiplicar, ya no quieren saberse la lista de los reyes Godos… quieren comprender, vivir, tener un futuro, crear, improvisar. Eso se tiene que enseñar en la escuela, pero tal y como vamos a empezar no sé si lo vamos a conseguir."  És a dir, cal una nova educació amb diferents metodologies i, a més a més, una educació adecuada a tothom on es desenvolupin i s'estimulin els diferents tipus de intel·ligències.