Primer curs d'Educació Infantil: PER A QUÈ SERVEIX REALMENT L'AVALUACIÓ?

Arribats a aquest punt, després de parlar tant sobre què són les competències, com aprendre per competències i la seva importància, ens sorgeix la qüestió de l'avaluació. Des del meu parer, la metodologia i l'avaluació no són una més o menys important que l'altra sinó que totes juntes, amb la mateixa implicació, són indispensables en el procés d'aprenentatge dels nostres discents.

Si tan important em sembla, i ho anivello amb la utilitat de la competència, és per què un bon plantejament de l'avaluació pot ajudar a un nen a aprendre i, això és el que pretenem: que aprenguin de manera significativa, que siguin capaços de resoldre varietats de problemes diferents, que aprenguin dels seus erros i valorin quan ho fan bé. Si aconseguim aquests punts coneixeran com d'important és aprendre al llarg de la vida i no parar de descobrir coses noves, bé, fins que no mori la nostra curiositat i les nostres ganes.

Un nen obrint les portes del coneixement amb l'ajut de la seva curiositat.
http://www.flickr.com/photos/conorkeller/4028043294/sizes/m/in/photostream/

El nostre gran error és la concepció de l'avaluació, per tant, des de bon començament, ja està malament plantejat. Tanmateix el procés d'avaluació és molt complicat i necessitem previament conèixer la seva importància.

L'objectiu de l'avaluació és entendre i valorar el procés d'aprenentatge de l'alumne per a mesurar el seu èxit i els seus errors. A partir d'això sabrem si anem ben encaminats i el nostre paper a classe és l'adequat, si ensenyem competències i de bona manera.

Per a començar, les avaluacions inicials són clau per a conèixer quin és el nostre punt de partida, quins són els coneixements previs de l'alumne, perquè tots tenen les seves idees, abstractes, no necessàriament amb fonament, sense lògica, sense que ningú els hagi explicat res, però són allà. Posant un exemple, un nen pot pensar que els dies ennuvolats el sol s'ha amagat darrere els núvols perquè té vergonya de ser vist. Si aquest és el nostre punt de partida comprenem que hi tenim molt de treball per fer, però si tenim en compte el que pensa el nen serà més fàcil per a ell entendre la realitat.

És indispensable posar en comú quins són els objectius d'una unitat temàtica o qualsevol projecte. Què hem d'aprendre d'això? els alumnes que es troben situats en el temari i es saben planificar aprenen millor. Com diu na Neus Sanmartí citant en Kafka "la persona que és lenta però no perd de vista la seva finalitat va sempre molt més ràpida que aquells que avancen sense perseguir un punt fixe". Han de saber què han d'aprendre i per què, és un procés lent però val la pena. L'educació ha de ser lenta i significativa, tot i que pensem que donar una classe sencera per aclarir dubtes sobre el que és important és perdre el temps no ho és, estem assentant les bases del seu coneixement.

http://www.flickr.com/photos/64177699@N02/5930425828/sizes/m/in/faves-68845901@N07/

Per a avaluar el treball de la classe hem de recollir informació, mitjançant instruments o no, a partir d'aquesta informació emetre un judici o conclusió per a avaluar si s'està fent un bon seguiment del coneixement i, si no és així, replantejar les activitats de nou o la metodologia sencera si es cal, per a encaminar-los com cal i aprenguin de veritat. Quan parlem d'instruments o eines, podem posar el típic exemple de l'examen o també uns altres com ara preguntes enfocades a una reflexió i mai a una repetició del que diu el llibre o s'ha dit a classe. Posaré un exemple: si el tema a tractar a classe són les flors o els arbres, no podem fer la típica pregunta "què és un arbre?" o "com s'alimenten els arbres?". Hauríem de replantejar una bona pregunta que els hi creï un conflicte de idees com ara "com pot ser que un arbre cada any siga més alt o més gruixut?". És una qüestió que els obliga a conèixer què és un arbre, com s'alimenta però, també com és el seu funcionament i ho ha de relacionar tot. D'aquesta manera podem entendre què entén el nen i, el més important, en el cas que s'hagi equivocat, saber el perquè i de quin tipus ha sigut l'error perquè, depenent de l'error hem d'adoptar una manera o una altra d'actuar. Si el nen s'ha despistat i ha confós conceptes requereix un avís o un repàs però, si ni tan sols té clar què és un arbre o una planta, el que seria més greu,requereix plantejar què està fent malament el docent?

Així doncs, entenem l'avaluació com un mètode per a millorar l'acció del docent sobre els discents per tal d'encaminar-los, d'orientar-los cap al coneixement.

Segons Zabala, tradicionalment, l'avaluació és un instrument classificador i quantificador i no hi ha res més desmotivant i frustrant que sentir-se inferior, infravalorat o menyspreat. A fi de comptes, és el que s'aconsegueix a les nostres classes. Aquests punts de vista els vaig esmentar a la publicació de la setmana passada.
Tenim nens que han tret un 5 i altres que treuen un 9. La darrera cosa que volen sentir els nens que han tret un 5 és la famosa pregunta del què has tret en aquest examen... Aquesta classificació no garanteix un aprenentatge, a més a més, si el contingut de l'examen s'ha donat a classe fa una setmana i les preguntes formulades són de caire repetitiu i no inciten a l'alumne a desenvolupar qüestions o crear informació, no els estem orientant cap a un aprenentatge competent.

http://www.flickr.com/photos/good_day/11576494/sizes/m/in/photostream/
Nen desmotivat i cansat de suspendre i no entendre gaire bé el perquè.

El que passa és senzill, no tenen res clar els nostres alumnes. Tenim un problema gros quan un nen ni tan sols sap què és el que és important d'aprendre, què pot sortir a l'examen, com li ha anat l'examen, etc. es troba totalment perdut...

He de criticar una altra vegada l'examen perquè no valora el procés d'aprenentatge i tampoc les diferents dificultats o potencial dels nens, només es valora el producte, el resultat, és per això que quan els hi plantegem un problema de matemàtica ho llegeixen una o dues vegades en altres bons casos, llavors, una idea els hi apareix al cap i corren per a posar-la en pràctica abans se'ls escapi aquest moment de lucidesa com si fos una inspiració divina. Ni llegeixen i comprenen bé el problema, ni fan una reflexió sobre el que han de fer i com dur-ho a terme i segurament, ni comprenen el procediment matemàtic. Per què han una sumar i no multiplicar? creuem els dits perquè sàpiguen el què se'n fan.

http://www.flickr.com/photos/nathan_and_jenny/2351400025/sizes/m/in/photostream/
Grup treballant sobre un experiment de classe, col·laboren i s'ajuden entre elles.

Clarament, competència i avaluació van donades de la ma. El que ens ofereix un altre tipus d'avaluació diferent a la tradicional i tristament, l'actual en moltes aules, és un aprenentatge mentre aprenen. L'autoavaluació o la coavaluació els ajuda i els fan interactuar entre ells, són partícips de les correccions. Sabem que és molt difícil veure els nostres propis errors però quan ho fem, ens queda tot molt més clar i ho entenem de veritat, i de sobres sabem que els errors en els altres els veiem bé. El que s'intenta és que entre ells s'ajudin i s'expliquin arribant a coneixes a ells mateixos i en quins errors no han de caure. A més, quan corregeixen els companys aprenen valors com la sinceritat, l'empatia, són més comprensius i legals.

Tampoc estic d'acord amb els deures per a casa, em sembla una pèrdua de temps Podríem dir que així treballen ells sols i estan obligats a pensar per ells mateixos però, moltes vegades no els fan, o els fan de qualsevol manera per dir "ho he fet, però no em pots culpar perquè estiguin malament". I si a més els hi posem una nota numèrica es miraran la nota, el que estam avaluant, i no el procés, els seus errors o anotacions de com podríem millorar.
Fent activitats a classe on tots participin i els fem pensar i a més si s'avaluen entre ells millor perquè ho fem més atractiu i més comprensible, d'aquesta manera ells són els veritables protagonistes.

Hi ha diverses tipologies d'avaluació que podreu trobar en aquest enllaç, són interessants i es troben ben classificades i estructurades, recomano que s'ho mireu, tot i així, explicaré les més comuns i les més utòpiques.

Com exposa na Neus Sanmartí a la conferència a Eivissa, 2011, tant són necessàries les autoavaluacions com la coavaluació. A la primera els nens o el mestre s'han d'avaluar, en el segon cas els nens s'avaluen entre ells i el professor dona pautes, consignes per a saber què han de valorar. Això es simplifica amb el seguiment d'una rubrica pautada prèviament. Amb aquest esquema som més objectius. En darrer lloc queda l'heteroavaluació que és aquella que fa el professor.
Deixo informació addicional i exemples sobre les rúbriques en aquest enllaç.

Entre altres models, el que considerem ideal seria una avaluació de tipus inclusiva, processual, global i formativa que integra l’ajustament de l’ajuda pedagògica a la diversitat de capacitats, interessos i motivacions de l’alumnat, pretén orientar, regular i corregir el desenvolupament de l'activitat, avalua al llarg d’un període prèviament fixat i es dirigeix a determinar aspectes clau d’un conjunt.

I per acabar, hem de tenir molt en compte no caure en incoherències com ara intentar ensenyar en competències però avaluar de manera incorrecta, així no avancem res. Hem de creure en la necessitat d'un nou replantejament de l'avaluació i de l'educació en general. Queda molt de camí per a recòrrer però hem d'encarar a aquest repte amb ganes i compromís.